FANZARA - MIAU

Hola bloggers:

En aquesta nova entrada vos anem a mostrar un altre tipus de turisme. En el que, pel moviment d'un poble unit per una causa pot convertir-se en cultura i art mundial. Vos compte...

FANZARA: La història del Museu Inacabat d'Art Urbà (MIAU) és, potser, la història més sorprenent de quanta faula moderna haja escrit la indòmita ciutadania “ocupaplazas”; d'esta segona dècada del segle XX, davall d'una llamborda Corria l'any 2005 i a Fanzara, una aldea de Castelló de poc més de 300 habitants ubicada a l'abric del parc natural de la Serra d'Espadà, el seu llavors govern del PP havia impulsat la construcció d'un abocador. La planta havia de processar 30.000 tones mètriques anuals de residus perillosos i altres 20.000 tones de residus sense tractar.

El projecte, en un entorn natural protegit, va dividir a un veïnat ja de per si escàs, que va passar de saludar-se a esquivar-se i d'evitar-se a portar-se malament. Els més combatius i contraris a un tòxic impacte ambiental del que només Ecologistes en Acció va presentar al seu dia un llistat de 20 al·legacions, van formar una plataforma ciutadana que va acabar prenent les regnes de l'Ajuntament i frenant el projecte. Encara que a les hores acabava de nàixer, quasi sense donar-se compte, el festival de streetart més insòlit i estimulant del món: el MIAU.

“Rondava pel cap acostar l'art al poble” (compta Javier López, un delineant que junt amb Rafa Gascó -un altres dels caps visibles de la iniciativa- va formar aquella plataforma ciutadana al rescat d'una localitat rural descuidada i envellida). Mai pensaren que arribaríen a viure dins d'un museu a l'aire libre. Art per a la convivencia. La idea inicial, compta Javier, era invitar algun artista urbà que com a molt s'animara a pintar un mural. Convéncer una població que majoritàriament ronda entre els 70 i 80 anys d'edat que cediren les seues fatxades perquè les empalustraren uns desconeguts no va ser el més difícil per a un Ajuntament molt xicotet i “sense un duro” de pressupost.

A els veïns els vam dir que si no els agradava el resultat sempre podíem tornar a pintar de blanc per d’amunt. La sorpresa va vindre quan 21 artistes van acceptar el repte - entre ells alguns dels més reconeguts d'este país; Escif, “el banksy valenciano”, Deih, Julieya Xlf, Hombrelópez o la polonesa establida a Madrid, Susie Hammer, entre altres-, i en compte de dos anessen 44 els espais intervinguts. I tot això sense cobrar. “La única condició que vam posar als artistes és que devien allotjar-se en les cases dels del poble, involucrar els residents d'alguna manera en el procés creatiu, bé compartint idees, bé organitzant talleres”. L'objectiu, forçar novament la convivència, llimar asprors en les relacions d'un cens massa exigu. Un mes de setembre de 2014 tot es va posar en marxa.

El diàleg entre un artista acostumat a moure's entre Nova York, Londres o París i un paisà que no ha eixit en la seua vida de la Serra d'Espadà, adornat a la nit, en la terrassa del bar, amb diverses cerveses, pot acabar sent surrealista. Però el més curiós és que s'entendíen. De fet, molts d'eixos sexagenaris i octogenaris, que cuinaven per als artistes i als que portaven amorosament el menjar l'hora de dinar. Ho corrobora Elisa, una veïna de mitjana edat que va quedar enamorada de les acròbates naif de Susie Hammer i li va demanar “per favor” si li podria dibuixar una d'elles en la fatxada de sa casa, que hui mostra amb orgull de galerista a tot visitant.

Autèntics rius de turistes que, mapa de situació en mà, camera al coll i amb molta admiració, baixen en paral·lel al torrent del Millars durant els caps de setmana. Quan no ho fan, entre setmana, col·legials d'excursió cultural. El passeig, amb una infinitat d'intervencions sobre velles arquitectures rurals cada pocs passos, oferix un paisatge sorprenent i extraordinari que convertix al lloc en un museu únic, possiblement en el major a l'aire lliure de tot el planeta.

La història de Fanzara, resumida per una bocabadada premsa estrangera com “el miracle en l'aldea” -The New York Times- van ser dels primers mitjans a fixar-se en esta insòlita capital mundial del grafiti, té un final feliç en constant evolució. Hi ha obres que aguanten millor la inclemència dels hiverns i altres que seran substituïdes cada un cert temps. Cases sobre l'epidermis de la qual s'han tatuat obres fantàstiques. Una de les majors concentracions d'art urbà per metre quadrat. Un casc històric que ha combatut l'envelliment demogràfic i les injustícies a colp de color.

Els artistes han anat pintant a desenes a Fanzara, allotjats pels veïns en les seues pròpies cases.

Reflexió: Pense que Fanzara és realment molt inspirador. Donen ganes de tornar. Un poblet convertint-se en esclat de l'art urbà mundial. “Érase una vez el museo abierto al cielo de Fanzara: un cuento de hadas del siglo XXI (..) El seu boig projecte, la seua utopia proposa als artistes del carrer pintar les parets i les cases dels últims resistents del poble: entre altres, una majoria d'ancians de 70 i 80 anys que ignoraven tot, fins fa poc, del Street Art.

Aquesta vegada, un poble d'interior espanyol no és notícia per algún assassinat múltiple, ha travessat el món en totes direccions gràcies a què uns “quixots fanzarenyos” van creure en la cultura i l’ art en les seues vides i en la dels seus conveïns. ¿La lliçó quina és? El criteri i el coneixement de la nova vida amb cultura urbana, fa ser als habitants de Fanzara cada día més exigents. Unes gents que no sabien que necessitaven l'art i la cultura per a ser més feliços. Diuen: “Continuem vivint la cultura com un luxe, no com una necessitat, per això iniciatives com la de Fanzara deuría sorprendre per la bestial qualitat d'algunes de les seues obres i artistes, no tant per l'anecdota del ¿a on?, ¿com? i el ¿per que?

Fanzara és un poble bolcat entorn de la Plaça de l'Església i a uns pocs carrers de nom bíblic com la de Sant Antoni, Sant Sepulcre, Mare de Déu del Pilar, Sant Roque... Ells només volien llevar un abocador. Ho van aconseguir. Ells només volien que alguns artistes pintaren dos murs, però han acabat pintant més de quaranta.

“Cuando crees mucho en algo hay que llegar hasta el final”